 |
| Iglesias i Colau, amb part del seu equip, atrapats a un ascensor de l'Ajuntament (Twitter) |
Deia que a les eleccions municipals de 2015 les coses han anat a l'inrevés que al temps de la reforma política. Seguim en campanya electoral i la propera confrontació és sobre la independència de Catalunya el 27 de setembre (27-S). Entendre [mirar] les eleccions catalanes [com s'ha fet amb les municipals] com un pas per desbancar el PP em sembla raonable, sempre i quan s'aconsegueixi una victòria per a la independència (el dret a decidir ja està superat, no és suficient). No ho repetiré més, el meu posicionament per la independència és recent però ferm.
Pablo Iglesias de Podemos, a qui les
enquestes des de la seva irrupció a la política li auguren grans resultats, està enfront dels de sempre i
es prepara per arribar al novembre a la Moncloa.
Albert Rivera de Ciutadans cavalca en
direcció Madrid i les enquestes també li auguren bons resultats. Ha donat suport al PSOE a
Andalusia i al PP a Madrid. També
apareix com nou, un dels que està enfront dels de sempre. (Si em permeteu ser una mica pesat, al 1973,
el lema de Rodríguez Ocaña era: No és
dels de sempre)
 |
| Iglesias reunit a la seu d'ICV (foto EFE) |
Les municipals i les eleccions a tretze comunitats autònomes han modificat el
mapa d'Espanya; Podemos i PSOE se'n
senten guanyadors. Durant les visites de Pablo Iglesias a Barcelona
s'escenifiquen propostes
d'estratègia electoral. L'acord amb Herrera per aplicar la formula BComú al
27-S, encara amb incògnites com la marca i el líder. Serà Joan Coscubiela? I si
fan un bon paper el 27-S, repetiran la formula a les Eleccions Generals? Vivim
temps líquids, ràpids marcats pel
presentisme i la immediatesa. Existeix el perill que la imatge i la
gestualitat amaguin les estratègies i les polítiques, els reptes i les
propostes. Un bon amic de vells temps em deia estar cansat de tant tacticisme i
poc debat estratègic (es referia a la República i a la independència)
 |
| Joan Coscubiela, candidat al 27-S? (Arxiu ACN) |
Barcelona i la vida de les persones
La vida de les persones d'avui és diferent de la dels anys 70/80. Els
joves visiten altres països (per necessitat o per conèixer) i molts tenen una
concepció molt diferent de la família i de les relacions, hi ha molts ni-ni i
no es preocupen massa pel dia de demà.
No els interessa l'habitatge de compra o no s'ho plantegen. Noves formes de
família, filles i fills de dues dones o de dos homes, molts pisos on només hi
viu una persona, immigració a barris popular (en alguns casos prop del 50% dels
habitants), turisme desbordat i... un
llarg etcètera sempre marcat per Internet, el consum i noves formes d'oci.
Les velles receptes no serveixen per a les generacions nascudes desprès
de 1973 i que ja són majoria. Són les dels nous moviments socials i les mobilitzacions
del 15M ocupant places... A la meva
època (sóc de la generació de la postguerra i de l'antifranquisme) érem
militants, ara els joves són activistes dels moviments i passen d'unes
mobilitzacions a altres sense complexes ni explicacions, moltes i molts dominen
idiomes i les noves tecnologies. Algunes i alguns membres del DESC (Observatori
de Drets Econòmics, Socials i Culturals), que passaran d'activistes a gestors
de l'Ajuntament de Barcelona, tenen davant un
apassionant repte. Els desitjo sort i encerts i, sobretot, capacitat per
a llegir les aspiracions de la majoria i impuls de polítiques públiques
compromeses amb la transformació social.
BComú ha guanyat les eleccions, Ada Colau és l'alcaldessa de totes i de tots els barcelonins
Amb el Cartipàs que s'aprovarà, previsiblement, el 14 de juliol coneixerem
l'equip de l'alcaldessa que gestionarà les polítiques públiques de la ciutat. Es va fer l'impossible possible, deia
Ada Colau, i això no ha fet més que començar: decidir, exposar polítiques i
governar el dia a dia de la ciutat (barris, districtes, AMB) d'una altra manera
és un impossible a fer possible.
El nou Ajuntament s'ha de posar les
piles si vol respondre a les expectatives creades i situar-se al capdavant del
municipalisme de Catalunya. Ja vaig dir que a Barcelona li cal un govern fort i
de cap manera entenc l'ambigüitat de la CUP que l'hauria d'impulsar. ERC ha
d'aprofitar la majoria d'una Barcelona
d'esquerres i consolidar el Govern de la Ciutat, tot defensant la seva
especificitat. El PSC, el gran perdedor de les municipals, ha d'entendre que,
fora del govern de la ciutat que ha governat durant 30 anys, corre el perill de
perdre fins i tot el suport dels més incondicionals.
A la porta d'eleccions
plebiscitàries, de l'anomenat Procés.. :
A la Catalunya dels anys 70 i 80 (per
no anar més lluny) hi havia organismes unitaris de lluita per la democràcia:
Des de CCOO, AVV, Comissions de Mestres... i l'Assemblea de Catalunya estesos
per tot el territori. Ara hi ha l'Assemblea Nacional (ANC) i Òmnium amb la complicitat d'entitats i
associacions d'arreu. No debades
l'associacionisme va ser cabdal en
el binomi reforma/ruptura en la
lluita contra el franquisme. Avui com ahir trobem activitat en tots els àmbits
de la vida quotidiana; l'associació forma part de l´ADN d'aquestes terres. Quan
hi ha un nou repte se n'inventen de noves, petites o grans. Els anys 70 foren les AVV, la FAB, avui l'ANC
i... milers d'associacions i col·lectius, entre elles... La Verònica Cartonera...
Una
mirada d'ahir...
Era primavera quan a l'Estat es
celebraren les primeres Eleccions Generals (15/6/1977) que van acabar sent
constituents malgrat que el govern convocant i els hereus del franquisme no ho
volien. A Catalunya, les esquerres van guanyar; entre PSC i PSUC sumaven 45,59
% dels vots. La UCD només
va treure el 16,91%. Aleshores, Suárez es va treure del barret l’opció
Tarradelles, articulada per Manuel Ortinez: Si la Monarquia reconeix la
Generalitat, la Generalitat reconeixerà la Monarquia. L'aposta va
prendre cos a la reunió entre
Tarradelles i Suarez de 27 de juny de 1977 i el diaris van començar a omplir
pàgines. El PSC i el PSUC, que havien
guanyat, van passar a estar supeditats als designis de l'acordat entre
Tarradelles i Suárez. És ben conegut que Tarradelles no va trepitjar terres
catalanes (millor dit el Principat) fins al dia del "Ja soc aquí"
i ho feia després d'haver estat nomenament President de la Diputació de
Barcelona i President de la Generalitat Provisional pel govern de Madrid i que
tots els partits polítics de Catalunya que havien aconseguit representació
parlamentària ho acceptessin. A què treu cap recordar ara tota aquesta
parafernàlia?. Vaja, aquell procés?
 |
| Tarradellas i Súarez |
...Què va més enllà
Les tres darreres grans
mobilitzacions de l'Onze de Setembre han estat principalment impulsades per
l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, es diu que representen a
la societat civil (jo els considero impulsores d'un ampli moviment social a
favor de la independència). Ara el president Mas demana als dirigents
d'aquestes plataformes que es mullin amb la llista electoral del 27-S. Aquesta
demanda posa en perill la unitat de la mobilització que ha fet visible Catalunya
com a possible nou Estat d'Europa. El nou de novembre vàrem votar amb urnes de
cartró i va ser una victòria del si, si. Arribats aquí i amb la manca d'acord
entre ERC i CiU per fer una llista conjunta sobiranista s'acaba acordant
convocar eleccions al Parlament de Catalunya pel 27-S. Complicat, complex, amb
el sempre No de Madrid i l'escanyament de finances, transferències i re-centralitzant
l'Estat. L'anomenat procés comença a semblar-se al que descriu Kafka a la seva
novel·la : El procés.
Cercant una mica de llum ...
Els organismes unitaris i les
mobilitzacions varen quedar arraconats, passaren a primer pla els partits
polítics i la victòria de les esquerres a Catalunya va quedar desenfocada
perquè tot havia de passar primer per Madrid. La resta és ben coneguda, les
municipals s'endarrerien fins el 1979 i les Eleccions catalanes fins el 1980
i... a partir d'aquí la dreta de Jordi Pujol ha governat fins l'arribada a la
Generalitat de Pasqual Maragall i el Tripartit. Els resultats del 27-S seran
decisoris per a Catalunya i, també, es llegiran com precedent de les Eleccions
Generals d'Espanya. La ciutadania de Barcelona tornarà a les urnes. Dos reptes.
Que Barcelona amb l'Ajuntament d'Ada Colau comenci a produir millores concretes
amb l'impuls de polítiques transformadores, ja hauran passat els 100 dies de
rigor. Que torni a guanyar l'esquerra a la ciutat, ara en clau Catalunya i que
el vot majoritari sigui per a la independència, sense ambigüitats.
Atribuir-se victòries és molt fàcil i
habitual, ara es fa amb BComú. Una cosa
és nítida i indiscutible: és la ciutadania de Barcelona qui ho ha decidit i
ningú té dret a apropiar-se'n. BComú es deu a ella i per a ella ha de governar.
Ho han d'entendre IC i Podemos i, també, els Moviments Socials que han impulsat
BComú. Vet aquí la importància de la democràcia i de la participació ciutadana.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol (Ara Mateix)
Escrit el 30 de juny de 2015, més des dels sentiments que des de la raó, què també.
Pep Martínez i Barceló
Ciutadà de Barcelona i del Món. Mallorquí i espanyol, no només perquè hi vaig néixer.
Perquè sóc d'allà on decideixo ser i m'estimo
M´agrada l´article d´en Pep Martínez perquè és un esforç d´anàlisi de la realitat social i política dels anys 70/80 i actuals. Com a líder social que fou, en Pep Martínez, ens aporta els canvis que hi ha hagut durant aquest període a nivell de l´Associacionisme català per exemple i ens planteja el repte de les properes eleccions del 27S així com el seu posicionament.
ResponEliminaCom ell, també jo crec que el 27S seran unes eleccions de gran trascendència per a Catalunya i de retruc per a la resta de l´estat espanyol. Podria exposar la meva idea sobre el 27S però ara i aquí només he volgut escriure unes ratlles de suport a un vell i a la vegada jove company de lluites