dimarts, 13 d’octubre de 2015

Records i impressions de futur(s). Nou Barris i la independència de Catalunya

Foner atalainat l'horitzó, de Jaume Mir. Tricentari de 1715 a Calonge (Mallorca). Foto: annagoba


Fa dies que volia escriure sobre les eleccions del 27-S, durant la campanya i també un cop coneguts els resultats, però no ho he fet. Ho faig ara, després de llegir els comentaris escrits el 29 de setembre per un amic a barcelmar, el meu bloc.

El Jordi Miralles i jo, amb 12 o 13 anys, coincidíem a l'Academia Roquetas, posteriorment anomenada Institución Fides, a la Via Favència. Després, ja treballant, vàrem fer el batxillerat nocturn al Maragall. Coses del país, en aquells cursos hi havia una mica de tot, des d'en Fainé de la Caixa -vaig llegir que explicava el seu pas pel nocturn a una entrevista desprès de reunir-se amb l'alcaldessa Colau- o en Jordi Porta que va ser President d'Òmnium. Els comentaris del meu amic, de ben segur, coincideixen en l'essencial amb una bona part de la població; això és el que m'ha esperonat a escriure.

Me alegra un montón que NOU BARRIS se haya decantado por C´s
Tras e27-S ya resulta evidente que nuestros secesionistas abusan un montón del lenguaje cuando pretenden interpretar la voluntad política “dels catalans i catalanes”


Invadido, ABUSIVAMENTE, con “estelades” sectarias el espacio público, toca reivindicar el Estado de derecho y la primicia de las leyes vigentes, incluidas las que no me gustan, como la Ley electoral actual ¡ No al separatismo, si a la convivencia!

Jordi Miralles

Ciutadans ha guanyat a Nou Barris, és cert, els números canten i el meu amic és llicenciat en matemàtiques, però la resta del que diu si més no és opinable; ho deixo aquí. La meva opció està a les antípodes de C's i de la del meu amic. Coincidim, sense haver-ho parlat, en Nou Barris com tema recurrent, en formem part i per a mi (sembla que també per a ell) és un referent indefugible.

El meu vot per la Independència està lligat a la República (això ve de lluny!) i a la constitució d'un nou marc, un nou contracte social, no sotmès al capitalisme financer i a les grans corporacions, ni a l'ex-alumne Fainé; més aviat, és una suposició, coincideixo amb en Porta; tot plegat són suposicions i desitjos, es clar. Els resultats del 27-S formen part d'un llarg procés que precisarà, en algun moment, efectuar un referèndum vinculant com es va fer a Escòcia, posant en primer pla des d'una democràcia avançada la millora de les condicions de vida i de treball de la majoria de la població. Si no és així, no m'interessa.

C's és un producte català que ha fet el salt a la política d'Espanya. Albert Ribera ha sabut situar-se a la centralitat, no es defineix ni d'esquerres ni de dretes. El seu discurs ha calat més enllà de Catalunya; a Andalusia ha donat suport al PSOE (imposant condicions, és clar) mentre que a la Comunitat de Madrid ha fet el mateix amb el PP. Ribera cau bé i pot ser imprescindible per a la governabilitat de l'Estat espanyol després de les properes eleccions del 20 de desembre.

Les grans manifestacions, estelades i Procés no han trencat la convivència ni a Nou Barris ni a Catalunya. No vull ser ingenu afirmant que no es trencarà, però, ara per ara, no ha passat. Les desigualtats, la pobresa, els desnonament, l'atur, la corrupció i les retallades si que han generat tensions que lesionen la convivència i, al meu entendre, és on cal posar l'accent. Els resultats del 27-S han donat una majoria de diputades i diputats independentistes, però els vots favorables a la independència no arriben al 50% . Com sol succeir, les interpretacions són diverses en funció de l'opció de cadascú. Ara és l'hora de la Política i de governar amb un programa acordat entre JxSí i la CUP.

Com hem arribat aquí?

Amb les mobilitzacions contra les guerres (Aturem la guerra, la de Sarajevo, el 1992; la d'Iraq...), contra el transvasament de l'Ebre (Lo riu és nostre)... i els indignats del 15-M a les places d'arreu. Tot plegat ha anat creant un estat de consciència al marge dels partits que han governat des de la Transició. PP, PSC-PSOE i CiU, embrutats per la corrupció i atrapats dins lògiques perverses, són percebuts per la població com incapaços de renovar-se. La crisis bancària, els rescats i les retallades empobreixen els treballadors i les classes mitges i augmenten les desigualtats. S'ha creat un substrat favorable a rebutjar els partits tradicionals i es quan Podemos i Ciutadans s'albiren, en clau Espanya, com alternativa al PSOE i al PP. Per a ells el 27-S ha sigut un punt d'arrancada per a les eleccions del 20-D. Seguim en campanya, com sempre; sempre estem en campanya electoral...

A Catalunya el punt d'inflexió i no retorn és la Sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Abans el PP ja havia recollit signatures contra un Estatut retallat en diverses ocasions i aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés, pel Senat i refrendat per la ciutadania de Catalunya. La Sentència del TC va ser una burla a Catalunya i a la mateixa Constitució; més que defensar-la, el Tribunal la va esbutzar i ara és un vaixell irreparable.

Hi ha que sotmetre's i abaixar el cap o cercar altres vies? Per uns cal reformar la Constitució i per altres fer-ne una de nova des d'uns altres punts de partida. El primer a considerar és si Catalunya i Espanya poden fer-ho conjuntament o si ja no és possible perquè no té remei. I no només es tracta de debats jurídics i d'interpretacions de la història.

L'historia m'interessa i acostumo a no conformar-me amb una única interpretació. Reconec que al voler recuperar el que s'havia amagat i perseguit durant el franquisme i després esbiaixat durant els governs del PSOE i del PP, alguns, molts, s'ho han mirat únicament des d'un costat, com per exemple al seminari "Espanya contra Catalunya". La interpretació de la història forma part de la lluita pel poder, evident, però cal ser curós, donar arguments i no armes al contrari (això val per als uns i per als altres). Resumint: si s'ataca a Catalunya des del nacionalisme espanyol i des del nacionalisme català s'ataca Espanya, no hi ha sortida, ni gaire història. Fins aquí tot pot semblar inamovible i no ho és.

Faig aquest parèntesi per exposar una diferència, al meu entendre, entre Catalunya i Escòcia. Conec poc el cas escocès que ha estat llarg però quan al Parlament d'Escòcia es dóna una majoria independentista, el Govern britànic accepta fer un Referèndum vinculant i pactat. Aquí, fins ara, això no ha estat possible i l'única via a seguir a Catalunya és la dels mètodes i formes de fer dels moviments socials (les grans manifestacions són això). El procés català ha incorporat tres fenòmens: mobilitzacions importantíssimes, participació votant una pregunta ambigua però pactada per diversos partits el 9-N i motiu de la imputació del President i dues conselleres i, el darrer, que no l'últim, les eleccions al Parlament de Catalunya del 27-S.

L'obsessió de tot quisqui amb el president Mas és evident. Però hi ha més actors i el més important ha sigut la mobilització de la població. Mas ha jugat diferents papers en aquesta auca del Procés, ha maniobrat en diferents sentits, però afirmar o pensar que ell ho mou tot és molt exagerat; molts cops s'ha vist forçat a actuar d'una determinada manera... però, vaja, hi ha opinions per a tots els gustos. La meva: Mas ha maniobrat des del poder i, com un gat, quan semblava mort, ha trobat una sortida. És el que ha fet amb l'operació de JxSí. Amb això s'ha assegurat (de moment) que una part de la burgesia catalana passi del peix al cove pujolià a la independència, després del frustrat Estatut maragallià.


Nou Barris és l'únic districte de Barcelona on C's és el primer partit, amb un 22,71% del vots. Abans, a les Municipals del maig, va obtenir un 12,75 %, mentre que el PSC, primer partit des de 1979 va retrocedir fins al 16,20% deixant pas a la candidatura guanyadora d'Ada Colau amb el 33,79% dels sufragis. Però, Nou Barris no és una illa.

Els resultats obtinguts a favor de la independència, un 29,21% dels sufragis (21,8%, JxSí + 7,41%, la CUP), amb una participació altíssima (77,08%) comparada amb la de les altres eleccions al Parlament de Catalunya, són engrescadors al meu entendre. Intentaré explicar-me. Nou Barris no és una illa i s'ha comportat com altres municipis de la corona de Barcelona: a Viladecans, JxSí + CUP han assolit el 22,41%; a Sant Boi, el 26,42%; a l'Hospitalet, el 24,88%; al Prat, el 24,98%. En tots aquests municipis, com a Nou Barris, C's també ha sigut la llista més votada, però en cap d'ells s'ha superat el 29,21% de vots per la independència obtingut a Nou Barris. No està gens malament.

Catalanisme versus burgesia

Durant molts anys vaig estar atrapat dins la mentalitat d'identificar catalanisme amb burgesia, en part per una interpretació esbiaixada de «Catalanisme i revolució burgesa» de Jordi Solé Tura (1967) i molt més per la pràctica en les lluites urbanes i del moviment veïnal dels anys 70 del segle passat on els eixos eren: la lluita contra les desigualtats i les reivindicacions per a conquerir una ciutat democràtica i més igualitària (en dèiem, en llenguatge marxista, fer la revolució). L'idioma dominant era el castellà. Per no anar més lluny: jo, quasi exclusivament catalanoparlant a la meva infantesa, quan arribo a Nou Barris se m'imposa i m'autoimposo el castellà; el castellà era l'idioma de les assemblees i dels actes de masses. Això no treu que d'amagatotis a Nou Barris s’ensenyés el català; ara em ve al cap un pis de la Trinitat on anava a classes la Josefina García, de pares gallecs, nascuda en una barraca de Barcelona i detinguda a la caiguda dels 113 de l'Assemblea de Catalunya. Li agradava anar a classes i, mira per on, li va servir per a treballar a l'Avui.

Esquerres/Catalunya Nació

Des de 1979 fins al 2015 el PSC guanya les municipals i totes les eleccions a Nou Barris. En aquests més de 30 anys de governs del PSC, els socialistes no van optar per incloure el catalanisme a l'agenda política. Com havien fet els moviments socials han considerat que «el català està bé però hi ha coses més importants». Els socialistes deixaven en mans de Pujol el catalanisme impregnat de nacionalisme, obviant una part central de l'ideari dels Socialistes de Catalunya. El terme Nació no s'emprava per suposat i restava en mans de Pujol, que era fàcil combatre com burgés, banquer i dogmàtic.

Nou Barris acull majoritàriament immigrants de diferents indrets d'Espanya i, ara, sobretot persones procedents d'Amèrica Llatina i altres. El Districte de Nou Barris es catalanitza administrativament però el PSC per tal de mantenir l'hegemonia cultiva les identitats originàries afavorint-les amb subvencions a entitats culturals i folklòriques de diferents regions d'Espanya, política fomentada des de la seu central del Partit per l'incombustible Josep Maria Sala.

El primer regidor del Districte de Sant Andreu (on pertanyia Nou Barris abans de l'organització de 1983) va ser Gonzalo Crespo, director del Centro Andaluz Blas Infante. Crespo va marxar a Andalusia el 1982 i nomenat Director General d'Emigració de la Junta d'Andalusia, potser una anecdota.

Catalunya Nació/Catalunya Esquerres.

Una gran part de la ciutadania de Nou Barris identificava Catalunya Nació amb burgesia i s'instal·la en la lògica de les esquerres obviant el debat sobre Espanya com conjunt de nacions i regions (l'Espanya plural). És evident que no s'ha d'obviar la procedència de cada persona, és un element enriquidor, però la manca de debat ha reforçat "l'Espanya unida" paradigma de les dretes (antes roja que rota) i en bona mesura del PSOE que, apurat, intenta revitalitzar el federalisme i la reforma de la Constitució. El rebuig al catalanisme fomentat pel franquisme sobreviu sobretot en la ciutadania menys polititzada. Això es va trenca a partir del 2010 amb la Sentència del Constitucional i aquesta és una plausible explicació del 29,21 % de vot independentista el 27-S. L'increment de vots procedents de l'abstenció és, segons alguns experts d'anàlisi electoral un dels factors que explica també els resultats de C's a Nou Barris i arreu.

A les Municipals, Barcelona en Comú va obtenir a Nou Barris un 33,52% dels vots amb una participació del 55,52%. Ada Colau i el seu equip varen fer una bona campanya on Podemos i ICV varen quedar en segon pla. El 27-S va votar un 6,64% més que a les municipals i Catalunya Si que es Pot, amb l'ex-president de la FAVB al front, ha tret el 13,8% quedant palès que l'opció de Sí però No, la defensa del dret a decidir, no ha fet forat, al meu entendre, per l'actuació d'un Pablo Iglesias que ha actuat bàsicament en clau Espanya; és d'esperar que a les eleccions generals l'encerti més.

Separatisme i secessió. Les paraules i Nou Barris

Deia que els resultats dels favorables a la independència a Nou Barris no han estat malament i crec que són millorables. Fins fa pocs anys, vaja quasi des de sempre, m'he considerat d'esquerres, catalanista i republicà, gens nacionalista ni independentista i, ves per on, he decidit defensar la independència (convers, per suposat) i a més, crec que moltes més ciutadanes i ciutadans de Nou Barris en un futur no llunyà també ho faran. Hi ha qui diu que mai canvia d'idees, està en el seu dret. Soc prou gran, vaja, tirant a vell, per adonar-me dels canvis en la percepció dels fets que es produeixen en les persones i en les comunitats en funció de l'evolució de la societat. Ser català no comporta, al meu entendre, deixar de ser mallorquí, ni espanyol, ni europeu... La paraula separatisme no m'agrada perquè jo no em volia separar. Estic a favor de la independència com opció política per sortir d'un atzucac que precisa moments de ruptura per retrobant-nos les catalanes i els catalans, d'igual a igual, amb la ciutadania espanyola.

Les paraules secessió i separatisme són males d'empassar i més en una població com la de Nou Barris. Vull recordar una assemblea massiva i decisiva de fa molts anys (l'any hauria de cercar-lo a l'hemeroteca) on uns defensàvem el manteniment de l'Associació Vallbona- Torre Baró- Trinitat com una única entitat i altres la divisió, fent de cada barri (Secció) una associació de veïns autònoma, amb estatuts propis. Van guanyar els defensors de l'opció de dividir l'associació en nou; totes i tots vàrem acceptar la decisió majoritària i allò no va trencar les lluites ni molt menys i Nou Barris va seguir reforçant-se i coordinant-se fins conquerir el reconeixement institucional fins arribar aquí. Nou Barris és l'únic districte de Barcelona que porta el nom d'un moviment social creat durant la dictadura franquista. Un pot encaparrar-se però les dinàmiques de la societat acaben imposant-se, exemples mil.

Ni el meu amic ni la ciutadania en general i menys els que han votat C's en sap ni té perquè saber de la batalleta sobre la unitat (Si/No) d'aquella associació nascuda l'any 1970 però és un fet succeït que va posar de manifest, una vegada més, la força d'una gent decidida que lluitaven pels seus barris i alhora per una Barcelona de la majoria malgrat les diferències. Primer cal saber qui guanya i això aquells any setanta del segle passat es va decidir en una assemblea massiva i ara s'ha fet sobre Catalunya que ha decidit independència amb les eines que tenia a l'abast. Acaba de començar i independentment de com acabi la peli seguirem junts, uep!, les catalanes i els catalans i el meu ex company d'estudis, el matemàtic, i jo seguirem amics, com va passar a Nou Barris fa més de 30 anys, de tot allò sempre ja fa més de 30 anys.

No sé si ho he aconseguit però és el que volia contestar al meu amic i sobretot escriure (rumiar, vaja) per convencem, si més no a mi mateix.

Pep Martinez i Barceló. Santanyí, octubre de 2015

dimarts, 7 de juliol de 2015

L'evolució de la demografia europea, una clau per a repensar la política

Evolució de la població europea 2001-2011 (Instituto Federal Alemán de Investigación sobre Construcción, Asuntos Urbanos y Desarrollo Territorial)

No sé si us hi heu fixat, però he canviat la descripció del bloc per Repensar. La vida i la política. Generacions.

Doncs bé, Enric Juliana ha escrit un article a La Vanguardia que a mi m'ha resultat molt suggerent per a repensar. Per aquest motiu el comparteixo. Per ni no el poguessiu obrir en aquest enllaç, el reprodueixo a sota

Lo que nos dice la demografía

Un mapa elaborado en Alemania sobre la evolución de la población europea entre 2001 y 2011 ofrece interesantes claves | La nueva línea de tensión en España es la Oeste-Este

Para tener una cierta visión del mundo hay que interesarse por la geografía, la historia y la demografía”, me dijo en una ocasión Jordi Pujol. Me place comenzar este artículo con esa cita.


 


La geografía invita a viajar y la historia es apasionante. La demografía, tercer pilar, parece más aburrida. Cuesta más entrar en ella. Mi amigo valenciano Josep Vicent Boira, geógrafo y principal intérprete intelectual de la idea del Corredor Mediterráneo, me ha enviado el mapa que se reproduce en esta página. Un mapa que explica la evolución de la población en Europa entre los años 2001 y 2011, elaborado por el Instituto Federal Alemán para los Asuntos Urbanos. En rojo, las áreas que han ganado más habitantes. En azul fuerte, las que más población han perdido.
 

El mapa nos dice que Francia está consiguiendo una proeza. Pese al estancamiento de su economía, mantiene una tasa de natalidad de dos hijos por mujer, superior a la media europea y de Estados Unidos. Sumando la inmigración, Francia consigue un crecimiento muy uniforme. Más arriba de la Bretaña, la católica Irlanda, el país europeo con mayor porcentaje de jóvenes, presenta rojos aún más intensos, que se apagan al llegar a las costas de Inglaterra. Alemania está estancada y la población retrocede de manera manifiesta en los länder del Este. Polonia amanece más dinámica.

Italia sigue partida en dos. La tasa de natalidad es baja en todo el país, pero Roma y el Norte han recibido gente nueva. Vuelve a haber emigración de italianos del Sur a la llanura del río Po. La eterna cuestión del Mezzogiorno. Hay dos Italias que se siguen separando y nadie sabe cuánto resistirá la increíble flexibilidad de ese país.
 

El mapa nos explica algo muy interesante sobre la actualidad griega. La revuelta contra el Directorio Europeo la capitanean unos jóvenes de izquierdas, que hoy no podrán ganar el referéndum sin un apoyo suficiente de los viejos, en un país en claro retroceso demográfico. La cuestión de las pensiones es decisiva, como hemos visto con mucha claridad esta semana. En la misma región balcánica, Rumanía y Bulgaria exhiben la herida de la migración masiva. En Albania, el último que apague la luz. Y el intenso color azul de las repúblicas bálticas ayuda a entender mejor su pánico al expansionismo ruso.
 

En España, la nueva línea de tensión es Oeste-Este. Puesto que la población ha crecido gracias a la inmigración y no a la natalidad, los rojos y los azules intensos nos muestran donde están el dinamismo y la depresión económica. Han crecido el Gran Madrid, toda la costa mediterránea, con fuerza en Catalunya, Baleares y Valencia, y el corredor del Ebro. La España del Oeste se despuebla y envejece. Portugal canta un fado triste, con puntos rojos en el área metropolitana de Lisboa, a la que le falta potencia.
 España se está desplazando al Mediterráneo. Es muy interesante superponer a este mapa los resultados de las elecciones del pasado 24 de mayo.

La España con más efervescencia política es la de rojo. El Partido Popular mantiene una fuerte hegemonía en el envejecido cuadrante noroeste y logra conservar el enclave murciano.
 

La energía del país se desplaza al Mediterráneo y el Gran Madrid, muy potente, ha dejado de ser un monolito político. Este fin de semana, la fracción más lista y moderna de la derecha madrileña –línea Cristina Cifuentes– le ha dicho a la izquierda que la bandera del Orgullo Gay también es suya. Me lo cuentan hace cinco años y no me lo creo. Adiós, cardenal Rouco Varela.

  

Mapas, mapas, mapas

Enric Juliana

dimecres, 1 de juliol de 2015

De Barcelona en Comú al 27-S. Impressions i desitjos

Iglesias i Colau, amb part del seu equip, atrapats a un ascensor de l'Ajuntament (Twitter)

Deia que a les eleccions municipals de 2015 les coses han anat a l'inrevés que al temps de la reforma política. Seguim en campanya electoral i la propera confrontació és sobre la independència de Catalunya el 27 de setembre (27-S).  Entendre [mirar] les eleccions catalanes [com s'ha fet amb les municipals] com un pas per desbancar el PP em sembla raonable, sempre i quan s'aconsegueixi una victòria per a  la independència (el dret a decidir ja està superat, no és suficient). No ho repetiré més, el meu posicionament per la independència és recent però ferm.

Pablo Iglesias de Podemos, a qui les enquestes des de la seva irrupció a la política li auguren grans resultats, està enfront dels de sempre i es prepara per arribar al novembre a la Moncloa.

Albert Rivera de Ciutadans cavalca en direcció Madrid i les enquestes també li auguren bons  resultats. Ha donat suport al PSOE a Andalusia i al PP a Madrid. També apareix com nou, un dels que està enfront dels de sempre. (Si em permeteu ser una mica pesat, al 1973, el lema de Rodríguez Ocaña era: No és dels de sempre)


Iglesias reunit a la seu d'ICV (foto EFE)

Les municipals i les eleccions a tretze comunitats autònomes han modificat el mapa d'Espanya; Podemos i PSOE se'n senten guanyadors. Durant les visites de Pablo Iglesias a Barcelona s'escenifiquen propostes d'estratègia electoral. L'acord amb Herrera per aplicar la formula BComú al 27-S, encara amb incògnites com la marca i el líder. Serà Joan Coscubiela? I si fan un bon paper el 27-S, repetiran la formula a les Eleccions Generals? Vivim temps líquids, ràpids marcats pel  presentisme i la immediatesa. Existeix el perill que la imatge i la gestualitat amaguin les estratègies i les polítiques, els reptes i les propostes. Un bon amic de vells temps em deia estar cansat de tant tacticisme i poc debat estratègic (es referia a la República i a la independència)


Candicat per Catalunya en Comú el 27S
Joan Coscubiela, candidat al 27-S? (Arxiu ACN)


Barcelona i la vida de les persones
La vida de les persones d'avui és diferent de la dels anys 70/80. Els joves visiten altres països (per necessitat o per conèixer) i molts tenen una concepció molt diferent de la família i de les relacions, hi ha molts ni-ni i no es preocupen massa pel dia de demà. No els interessa l'habitatge de compra o no s'ho plantegen. Noves formes de família, filles i fills de dues dones o de dos homes, molts pisos on només hi viu una persona, immigració a barris popular (en alguns casos prop del 50% dels habitants), turisme desbordat  i... un llarg etcètera sempre marcat per Internet, el consum i noves formes d'oci.

Les velles receptes no serveixen per a les generacions nascudes desprès de 1973 i que ja són majoria. Són les dels nous moviments socials i les mobilitzacions del 15M ocupant places...  A la meva època (sóc de la generació de la postguerra i de l'antifranquisme) érem militants, ara els joves són activistes dels moviments i passen d'unes mobilitzacions a altres sense complexes ni explicacions, moltes i molts dominen idiomes i les noves tecnologies. Algunes i alguns membres del DESC (Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals), que passaran d'activistes a gestors de l'Ajuntament de Barcelona, tenen davant un  apassionant repte. Els desitjo sort i encerts i, sobretot, capacitat per a llegir les aspiracions de la majoria i impuls de polítiques públiques compromeses amb la transformació social.


   

BComú ha guanyat les eleccions, Ada Colau és l'alcaldessa de totes i de tots els barcelonins
Amb el Cartipàs que s'aprovarà, previsiblement, el 14 de juliol coneixerem l'equip de l'alcaldessa que gestionarà les polítiques públiques de la ciutat. Es va fer l'impossible possible, deia Ada Colau, i això no ha fet més que començar: decidir, exposar polítiques i governar el dia a dia de la ciutat (barris, districtes, AMB) d'una altra manera és un impossible a fer possible.

El nou Ajuntament s'ha de posar les piles si vol respondre a les expectatives creades i situar-se al capdavant del municipalisme de Catalunya. Ja vaig dir que a Barcelona li cal un govern fort i de cap manera entenc l'ambigüitat de la CUP que l'hauria d'impulsar. ERC ha d'aprofitar la majoria d'una Barcelona  d'esquerres i consolidar el Govern de la Ciutat, tot defensant la seva especificitat. El PSC, el gran perdedor de les municipals, ha d'entendre que, fora del govern de la ciutat que ha governat durant 30 anys, corre el perill de perdre fins i tot el suport dels més incondicionals. 

A la porta d'eleccions plebiscitàries, de l'anomenat Procés.. :
A la Catalunya dels anys 70 i 80 (per no anar més lluny) hi havia organismes unitaris de lluita per la democràcia: Des de CCOO, AVV, Comissions de Mestres... i l'Assemblea de Catalunya estesos per tot el territori. Ara hi ha l'Assemblea Nacional (ANC) i  Òmnium amb la complicitat d'entitats i associacions d'arreu.  No debades l'associacionisme va ser cabdal en el  binomi reforma/ruptura en la lluita contra el franquisme. Avui com ahir trobem activitat en tots els àmbits de la vida quotidiana; l'associació forma part de l´ADN d'aquestes terres. Quan hi ha un nou repte se n'inventen de noves, petites o grans.  Els anys 70 foren les AVV, la FAB, avui l'ANC i... milers d'associacions i col·lectius, entre elles... La Verònica Cartonera...

Una mirada d'ahir...
Era primavera quan a l'Estat es celebraren les primeres Eleccions Generals (15/6/1977) que van acabar sent constituents malgrat que el govern convocant i els hereus del franquisme no ho volien. A Catalunya, les esquerres van guanyar; entre PSC i PSUC sumaven 45,59 % dels vots. La UCD només va treure el 16,91%. Aleshores, Suárez es va treure del barret l’opció Tarradelles, articulada per Manuel Ortinez: Si la Monarquia reconeix la Generalitat, la Generalitat reconeixerà la Monarquia. L'aposta va prendre cos a la reunió  entre Tarradelles i Suarez de 27 de juny de 1977 i el diaris van començar a omplir pàgines.  El PSC i el PSUC, que havien guanyat, van passar a estar supeditats als designis de l'acordat entre Tarradelles i Suárez. És ben conegut que Tarradelles no va trepitjar terres catalanes (millor dit el Principat) fins al dia del "Ja soc aquí" i ho feia després d'haver estat nomenament President de la Diputació de Barcelona i President de la Generalitat Provisional pel govern de Madrid i que tots els partits polítics de Catalunya que havien aconseguit representació parlamentària ho acceptessin. A què treu cap recordar ara tota aquesta parafernàlia?. Vaja, aquell procés?


Tarradellas i Súarez

...Què va més enllà        
Les tres darreres grans mobilitzacions de l'Onze de Setembre han estat principalment impulsades per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, es diu que representen a la societat civil (jo els considero impulsores d'un ampli moviment social a favor de la independència). Ara el president Mas demana als dirigents d'aquestes plataformes que es mullin amb la llista electoral del 27-S. Aquesta demanda posa en perill la unitat de la mobilització que ha fet visible Catalunya com a possible nou Estat d'Europa. El nou de novembre vàrem votar amb urnes de cartró i va ser una victòria del si, si. Arribats aquí i amb la manca d'acord entre ERC i CiU per fer una llista conjunta sobiranista s'acaba acordant convocar eleccions al Parlament de Catalunya pel 27-S. Complicat, complex, amb el sempre No de Madrid i l'escanyament de finances, transferències i re-centralitzant l'Estat. L'anomenat procés comença a semblar-se al que descriu Kafka a la seva novel·la : El procés

Cercant una mica de llum ... 
Els organismes unitaris i les mobilitzacions varen quedar arraconats, passaren a primer pla els partits polítics i la victòria de les esquerres a Catalunya va quedar desenfocada perquè tot havia de passar primer per Madrid. La resta és ben coneguda, les municipals s'endarrerien fins el 1979 i les Eleccions catalanes fins el 1980 i... a partir d'aquí la dreta de Jordi Pujol ha governat fins l'arribada a la Generalitat de Pasqual Maragall i el Tripartit. Els resultats del 27-S seran decisoris per a Catalunya i, també, es llegiran com precedent de les Eleccions Generals d'Espanya. La ciutadania de Barcelona tornarà a les urnes. Dos reptes. Que Barcelona amb l'Ajuntament d'Ada Colau comenci a produir millores concretes amb l'impuls de polítiques transformadores, ja hauran passat els 100 dies de rigor. Que torni a guanyar l'esquerra a la ciutat, ara en clau Catalunya i que el vot majoritari sigui per a la independència, sense ambigüitats.

Atribuir-se victòries és molt fàcil i habitual, ara es fa amb BComú. Una cosa és nítida i indiscutible: és la ciutadania de Barcelona qui ho ha decidit i ningú té dret a apropiar-se'n. BComú es deu a ella i per a ella ha de governar. Ho han d'entendre IC i Podemos i, també, els Moviments Socials que han impulsat BComú. Vet aquí la importància de la democràcia i de la participació ciutadana.


Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol (Ara Mateix


Escrit el 30 de juny de 2015, més des dels sentiments que des de la raó, què també.


Pep Martínez i Barceló
Ciutadà de Barcelona i del Món. Mallorquí i espanyol, no només perquè hi vaig néixer. 
Perquè sóc d'allà on decideixo ser i m'estimo


dilluns, 1 de juny de 2015

El futur de Barcelona té nom de dona

Foto Enric Català

La ciutadania ha parlat i és inqüestionable la victòria de Barcelona en comú (BComú). Clarament han guanyat les esquerres (23 a 18) però seguim en campanya electoral. Tot plegat em recorda molt els temps de la reforma política però a l'inrevés. Aleshores, la por a que passés alguna cosa semblant a 1931 va endarrerir les eleccions municipals per tenir les coses ben lligades; fins al 1979 els ajuntaments van viure una situació de provisionalitat (juntes gestores, dimissions, etc...). Havien passat tot just sis anys d'una experiència singular, on al Districte IX de Barcelona va guanyar les eleccions municipals Fernando Rodriguez Ocaña "el candidato de los trabajadores", un candidat sorgit dels moviments socials amb el propòsit d'impulsar les associacions de veïns (AVV) i els moviments socials. Va ser eliminat el dia de la proclamació de regidors. El 1979 quasi ningú ho recordava. Ara les municipals han estat el primer combat d'un procés electoral on cada resultat incideix en els següents (nou govern a Catalunya i a Espanya abans d'acabar l'any).

S'ha produït a la ciutat de Barcelona el que fa més de 40 anys va succeir al Districte IX (actualment Districte de Nou Barris, més Sant Andreu i part de Sant Martí)? El Districte IX era el més poblat de la ciutat, el més desfavorit i alhora combatiu en la lluita per una Barcelona més justa i favorable a les classes populars.

una de les creadores de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca)
Foto Massimiliano Minocri

Una lluitadora dels moviments socials guanya les eleccions
Falten pocs dies perquè Ada Colau sigui proclamada alcaldessa de Barcelona, una gran victòria de les classes populars i una síntesis dels moviments socials d'aquests d'arres anys. Igual que el 1973 hi ha pressions molt poderoses perquè Ada Colau no arribi a ser alcaldessa. La situació no és comparable i a més, es diu, la història no es repeteix. Estem davant d'una oportunitat històrica que ha generat il·lusió i esperança però caldrà fer front a reptes immensos. Ahir l'ARA parlava dels "cervells del projecte de ciutat de Colau". Encara no sabem si aconseguirà fer un govern fort amb ERC, PSC i la CUP (23) o si aconseguirà l'alcaldia per ser la llista més votada i governarà només amb els seus 11 regidors i suports puntuals d'ERC i PSC.

La situació d'incertesa i de campanya permanent obre interrogants. Hi ha fortaleses i febleses com en tot procés d'aquestes característiques. Com deia, la nit de l'escrutini vaig experimentar una sensació semblant a la de fa 40 anys. Hem guanyat! però encara ha de ser proclamada per tot seguit gestionar la victòria i les expectatives que s'han creat. Ada Colau no té només el suport dels que l'hem votada, en té més, molts més i, alhora, té molts interessats en el seu fracàs. Deixem-la sola i s'estellarà entre les contradiccions internes que preveig a la coalició i les dificultats que posaran els poderosos acostumats a fer i desfer a la ciutat.

Han passat uns dies de l'escrutini i la futura alcaldessa es va afermant i queden endarrere les opcions de la dreta catalanista que va amagar de governar amb els vots del PP per desbancar-la (esperonada per banquers i fàctics). Ningú dubte ja que el 13 de juny tindrem la primera dona alcaldessa de Barcelona. Un fet rellevant per si mateix, el 1973 era "el candidato de los trabajadores", ara una dona lluitadora per una ciutat més democràtica i una ciutadania amb més drets. Un fet rellevant per a les dones, per a tota la ciutadania molt més enllà de la ciutat de Barcelona.

La proclamació no és un acte formal, comporta missatges a les persones que l'han votat i al conjunt de la ciutat. Insistentment, els mitjans recorden que Ada Colau procedeix dels moviments socials i s'haurà d'explicar: com es relacionarà l'alcaldessa i l'Ajuntament de Barcelona amb les associacions, plataformes i moviments existents i emergents? 

L'Ajuntament de 1979 va fer-ho des d'una posició excessivament institucional. Es varen materialitzar moltes de les reivindicacions històriques però tot el protagonisme va ser per a l'Ajuntament; les associacions (bàsicament, les AVV) van passar a ser acompanyants, en el millor dels casos, o reductes del passat amb la queixa permanent. S'establiren absurdes polèmiques sobre la representativitat, però no s'abordà el moll de l'os perquè hi havia coses més importants a fer... Passats dos anys, amb la proclamació de Pasqual Maragall com alcalde de Barcelona, la cosa va canviar una mica. Maragall i el seu equip eren proper als barris. Es va fer la descentralització i una reorganització de l'Ajuntament (districtes, consellers, gerents...) que ha durat fins avui. L'alcalde Trias i CiU en l'essencial no ha canviat res. En tot cas, han afavorit negocis i els seus i empitjorat les polítiques per les classes populars, augmentat les desigualtats.

Al meu entendre cal més democràcia i per aconseguir-ho s'ha de reconsiderar els districtes i la seva relació amb la ciutadania i els barris. L'elecció de consellers per sufragi universal (sempre pendent) podria ser un primer pas per, tot seguit, reconsiderar l'organització municipal. Estic segur, en tot cas esperançat, que BComú ho està reconsiderant per assolir una Barcelona més igualitària.


Foto AFP

Ada Colau alcaldessa de Barcelona
Tornem a la proclamació del dia 13. Observo que aquests dies Ada Colau està marcant perfil, exposa prioritats i no renuncia a la seva procedència (com anar a la tancada de Movistar, criticada per alguns però poc rellevant).

Els governs que sorgiran del 27 S i de les eleccions a l'Estat seran menys adversos per a Barcelona que els actuals (esperem-ho! pitjor que ara, impossible). Cal tenir-ho ben present perquè el que passi durant aquest breu període de temps serà cabdal per a la consolidació de Barcelona com a capital d'una Catalunya nova. No se m'escapa que caldrà parlar d'Independència. Els tres regidors de la CUP, els 5 d'ERC i els que puguin haver-hi a BComú hauran de pronunciar-se sobre una possible Barcelona d'esquerres i independentista. Hi ha poc temps i, precisament per això, conjuntament amb el pla de mesures urgents que s'aprovarà, cal més democràcia i debat als barris i als districtes de la ciutat.

Guanyar Barcelona és el primer pas per guanyar Catalunya. Hi ha qui pretén traslladar la marca a les eleccions del 27 S i ... no ho veig gaire factible, m'explico: a Barcelona hi ha vot radicalment d'esquerres que no va votar BComú (la CUP se'n va desmarcar i els seus regidors s'hi desmarquen).

Quaranta anys després, aquelles eleccions de 1973 només tenen rellevància per als historiadors i persones interessades en la relació entre moviments socials i política? No ho sé. Però, em consta, que alguns dels participants en aquell experiment, durant aquesta campanya hi han pensat i, d'alguna manera també en trobo entre els "cervells" del Projecte de ciutat de Colau. La memòria per a imaginar futurs, té alguna utilitat? En un món globalitzat en que els joves són presentistes (no es creuen -ni els interessa- res del que pot passar demà passat)? No totes ni tots els joves ho són i, molt menys, les i els joves amb més 60 tacos que recordem aquella campanya i més, molt més.

Una dona alcaldessa de Barcelona. Una gran alegria!

Pep Martínez i Barceló, ciutadà de Barcelona

Barcelona, 1 de juny de 2015