dilluns, 1 de juny de 2015

El futur de Barcelona té nom de dona

Foto Enric Català

La ciutadania ha parlat i és inqüestionable la victòria de Barcelona en comú (BComú). Clarament han guanyat les esquerres (23 a 18) però seguim en campanya electoral. Tot plegat em recorda molt els temps de la reforma política però a l'inrevés. Aleshores, la por a que passés alguna cosa semblant a 1931 va endarrerir les eleccions municipals per tenir les coses ben lligades; fins al 1979 els ajuntaments van viure una situació de provisionalitat (juntes gestores, dimissions, etc...). Havien passat tot just sis anys d'una experiència singular, on al Districte IX de Barcelona va guanyar les eleccions municipals Fernando Rodriguez Ocaña "el candidato de los trabajadores", un candidat sorgit dels moviments socials amb el propòsit d'impulsar les associacions de veïns (AVV) i els moviments socials. Va ser eliminat el dia de la proclamació de regidors. El 1979 quasi ningú ho recordava. Ara les municipals han estat el primer combat d'un procés electoral on cada resultat incideix en els següents (nou govern a Catalunya i a Espanya abans d'acabar l'any).

S'ha produït a la ciutat de Barcelona el que fa més de 40 anys va succeir al Districte IX (actualment Districte de Nou Barris, més Sant Andreu i part de Sant Martí)? El Districte IX era el més poblat de la ciutat, el més desfavorit i alhora combatiu en la lluita per una Barcelona més justa i favorable a les classes populars.

una de les creadores de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca)
Foto Massimiliano Minocri

Una lluitadora dels moviments socials guanya les eleccions
Falten pocs dies perquè Ada Colau sigui proclamada alcaldessa de Barcelona, una gran victòria de les classes populars i una síntesis dels moviments socials d'aquests d'arres anys. Igual que el 1973 hi ha pressions molt poderoses perquè Ada Colau no arribi a ser alcaldessa. La situació no és comparable i a més, es diu, la història no es repeteix. Estem davant d'una oportunitat històrica que ha generat il·lusió i esperança però caldrà fer front a reptes immensos. Ahir l'ARA parlava dels "cervells del projecte de ciutat de Colau". Encara no sabem si aconseguirà fer un govern fort amb ERC, PSC i la CUP (23) o si aconseguirà l'alcaldia per ser la llista més votada i governarà només amb els seus 11 regidors i suports puntuals d'ERC i PSC.

La situació d'incertesa i de campanya permanent obre interrogants. Hi ha fortaleses i febleses com en tot procés d'aquestes característiques. Com deia, la nit de l'escrutini vaig experimentar una sensació semblant a la de fa 40 anys. Hem guanyat! però encara ha de ser proclamada per tot seguit gestionar la victòria i les expectatives que s'han creat. Ada Colau no té només el suport dels que l'hem votada, en té més, molts més i, alhora, té molts interessats en el seu fracàs. Deixem-la sola i s'estellarà entre les contradiccions internes que preveig a la coalició i les dificultats que posaran els poderosos acostumats a fer i desfer a la ciutat.

Han passat uns dies de l'escrutini i la futura alcaldessa es va afermant i queden endarrere les opcions de la dreta catalanista que va amagar de governar amb els vots del PP per desbancar-la (esperonada per banquers i fàctics). Ningú dubte ja que el 13 de juny tindrem la primera dona alcaldessa de Barcelona. Un fet rellevant per si mateix, el 1973 era "el candidato de los trabajadores", ara una dona lluitadora per una ciutat més democràtica i una ciutadania amb més drets. Un fet rellevant per a les dones, per a tota la ciutadania molt més enllà de la ciutat de Barcelona.

La proclamació no és un acte formal, comporta missatges a les persones que l'han votat i al conjunt de la ciutat. Insistentment, els mitjans recorden que Ada Colau procedeix dels moviments socials i s'haurà d'explicar: com es relacionarà l'alcaldessa i l'Ajuntament de Barcelona amb les associacions, plataformes i moviments existents i emergents? 

L'Ajuntament de 1979 va fer-ho des d'una posició excessivament institucional. Es varen materialitzar moltes de les reivindicacions històriques però tot el protagonisme va ser per a l'Ajuntament; les associacions (bàsicament, les AVV) van passar a ser acompanyants, en el millor dels casos, o reductes del passat amb la queixa permanent. S'establiren absurdes polèmiques sobre la representativitat, però no s'abordà el moll de l'os perquè hi havia coses més importants a fer... Passats dos anys, amb la proclamació de Pasqual Maragall com alcalde de Barcelona, la cosa va canviar una mica. Maragall i el seu equip eren proper als barris. Es va fer la descentralització i una reorganització de l'Ajuntament (districtes, consellers, gerents...) que ha durat fins avui. L'alcalde Trias i CiU en l'essencial no ha canviat res. En tot cas, han afavorit negocis i els seus i empitjorat les polítiques per les classes populars, augmentat les desigualtats.

Al meu entendre cal més democràcia i per aconseguir-ho s'ha de reconsiderar els districtes i la seva relació amb la ciutadania i els barris. L'elecció de consellers per sufragi universal (sempre pendent) podria ser un primer pas per, tot seguit, reconsiderar l'organització municipal. Estic segur, en tot cas esperançat, que BComú ho està reconsiderant per assolir una Barcelona més igualitària.


Foto AFP

Ada Colau alcaldessa de Barcelona
Tornem a la proclamació del dia 13. Observo que aquests dies Ada Colau està marcant perfil, exposa prioritats i no renuncia a la seva procedència (com anar a la tancada de Movistar, criticada per alguns però poc rellevant).

Els governs que sorgiran del 27 S i de les eleccions a l'Estat seran menys adversos per a Barcelona que els actuals (esperem-ho! pitjor que ara, impossible). Cal tenir-ho ben present perquè el que passi durant aquest breu període de temps serà cabdal per a la consolidació de Barcelona com a capital d'una Catalunya nova. No se m'escapa que caldrà parlar d'Independència. Els tres regidors de la CUP, els 5 d'ERC i els que puguin haver-hi a BComú hauran de pronunciar-se sobre una possible Barcelona d'esquerres i independentista. Hi ha poc temps i, precisament per això, conjuntament amb el pla de mesures urgents que s'aprovarà, cal més democràcia i debat als barris i als districtes de la ciutat.

Guanyar Barcelona és el primer pas per guanyar Catalunya. Hi ha qui pretén traslladar la marca a les eleccions del 27 S i ... no ho veig gaire factible, m'explico: a Barcelona hi ha vot radicalment d'esquerres que no va votar BComú (la CUP se'n va desmarcar i els seus regidors s'hi desmarquen).

Quaranta anys després, aquelles eleccions de 1973 només tenen rellevància per als historiadors i persones interessades en la relació entre moviments socials i política? No ho sé. Però, em consta, que alguns dels participants en aquell experiment, durant aquesta campanya hi han pensat i, d'alguna manera també en trobo entre els "cervells" del Projecte de ciutat de Colau. La memòria per a imaginar futurs, té alguna utilitat? En un món globalitzat en que els joves són presentistes (no es creuen -ni els interessa- res del que pot passar demà passat)? No totes ni tots els joves ho són i, molt menys, les i els joves amb més 60 tacos que recordem aquella campanya i més, molt més.

Una dona alcaldessa de Barcelona. Una gran alegria!

Pep Martínez i Barceló, ciutadà de Barcelona

Barcelona, 1 de juny de 2015