dimarts, 7 de juliol de 2015

L'evolució de la demografia europea, una clau per a repensar la política

Evolució de la població europea 2001-2011 (Instituto Federal Alemán de Investigación sobre Construcción, Asuntos Urbanos y Desarrollo Territorial)

No sé si us hi heu fixat, però he canviat la descripció del bloc per Repensar. La vida i la política. Generacions.

Doncs bé, Enric Juliana ha escrit un article a La Vanguardia que a mi m'ha resultat molt suggerent per a repensar. Per aquest motiu el comparteixo. Per ni no el poguessiu obrir en aquest enllaç, el reprodueixo a sota

Lo que nos dice la demografía

Un mapa elaborado en Alemania sobre la evolución de la población europea entre 2001 y 2011 ofrece interesantes claves | La nueva línea de tensión en España es la Oeste-Este

Para tener una cierta visión del mundo hay que interesarse por la geografía, la historia y la demografía”, me dijo en una ocasión Jordi Pujol. Me place comenzar este artículo con esa cita.


 


La geografía invita a viajar y la historia es apasionante. La demografía, tercer pilar, parece más aburrida. Cuesta más entrar en ella. Mi amigo valenciano Josep Vicent Boira, geógrafo y principal intérprete intelectual de la idea del Corredor Mediterráneo, me ha enviado el mapa que se reproduce en esta página. Un mapa que explica la evolución de la población en Europa entre los años 2001 y 2011, elaborado por el Instituto Federal Alemán para los Asuntos Urbanos. En rojo, las áreas que han ganado más habitantes. En azul fuerte, las que más población han perdido.
 

El mapa nos dice que Francia está consiguiendo una proeza. Pese al estancamiento de su economía, mantiene una tasa de natalidad de dos hijos por mujer, superior a la media europea y de Estados Unidos. Sumando la inmigración, Francia consigue un crecimiento muy uniforme. Más arriba de la Bretaña, la católica Irlanda, el país europeo con mayor porcentaje de jóvenes, presenta rojos aún más intensos, que se apagan al llegar a las costas de Inglaterra. Alemania está estancada y la población retrocede de manera manifiesta en los länder del Este. Polonia amanece más dinámica.

Italia sigue partida en dos. La tasa de natalidad es baja en todo el país, pero Roma y el Norte han recibido gente nueva. Vuelve a haber emigración de italianos del Sur a la llanura del río Po. La eterna cuestión del Mezzogiorno. Hay dos Italias que se siguen separando y nadie sabe cuánto resistirá la increíble flexibilidad de ese país.
 

El mapa nos explica algo muy interesante sobre la actualidad griega. La revuelta contra el Directorio Europeo la capitanean unos jóvenes de izquierdas, que hoy no podrán ganar el referéndum sin un apoyo suficiente de los viejos, en un país en claro retroceso demográfico. La cuestión de las pensiones es decisiva, como hemos visto con mucha claridad esta semana. En la misma región balcánica, Rumanía y Bulgaria exhiben la herida de la migración masiva. En Albania, el último que apague la luz. Y el intenso color azul de las repúblicas bálticas ayuda a entender mejor su pánico al expansionismo ruso.
 

En España, la nueva línea de tensión es Oeste-Este. Puesto que la población ha crecido gracias a la inmigración y no a la natalidad, los rojos y los azules intensos nos muestran donde están el dinamismo y la depresión económica. Han crecido el Gran Madrid, toda la costa mediterránea, con fuerza en Catalunya, Baleares y Valencia, y el corredor del Ebro. La España del Oeste se despuebla y envejece. Portugal canta un fado triste, con puntos rojos en el área metropolitana de Lisboa, a la que le falta potencia.
 España se está desplazando al Mediterráneo. Es muy interesante superponer a este mapa los resultados de las elecciones del pasado 24 de mayo.

La España con más efervescencia política es la de rojo. El Partido Popular mantiene una fuerte hegemonía en el envejecido cuadrante noroeste y logra conservar el enclave murciano.
 

La energía del país se desplaza al Mediterráneo y el Gran Madrid, muy potente, ha dejado de ser un monolito político. Este fin de semana, la fracción más lista y moderna de la derecha madrileña –línea Cristina Cifuentes– le ha dicho a la izquierda que la bandera del Orgullo Gay también es suya. Me lo cuentan hace cinco años y no me lo creo. Adiós, cardenal Rouco Varela.

  

Mapas, mapas, mapas

Enric Juliana

dimecres, 1 de juliol de 2015

De Barcelona en Comú al 27-S. Impressions i desitjos

Iglesias i Colau, amb part del seu equip, atrapats a un ascensor de l'Ajuntament (Twitter)

Deia que a les eleccions municipals de 2015 les coses han anat a l'inrevés que al temps de la reforma política. Seguim en campanya electoral i la propera confrontació és sobre la independència de Catalunya el 27 de setembre (27-S).  Entendre [mirar] les eleccions catalanes [com s'ha fet amb les municipals] com un pas per desbancar el PP em sembla raonable, sempre i quan s'aconsegueixi una victòria per a  la independència (el dret a decidir ja està superat, no és suficient). No ho repetiré més, el meu posicionament per la independència és recent però ferm.

Pablo Iglesias de Podemos, a qui les enquestes des de la seva irrupció a la política li auguren grans resultats, està enfront dels de sempre i es prepara per arribar al novembre a la Moncloa.

Albert Rivera de Ciutadans cavalca en direcció Madrid i les enquestes també li auguren bons  resultats. Ha donat suport al PSOE a Andalusia i al PP a Madrid. També apareix com nou, un dels que està enfront dels de sempre. (Si em permeteu ser una mica pesat, al 1973, el lema de Rodríguez Ocaña era: No és dels de sempre)


Iglesias reunit a la seu d'ICV (foto EFE)

Les municipals i les eleccions a tretze comunitats autònomes han modificat el mapa d'Espanya; Podemos i PSOE se'n senten guanyadors. Durant les visites de Pablo Iglesias a Barcelona s'escenifiquen propostes d'estratègia electoral. L'acord amb Herrera per aplicar la formula BComú al 27-S, encara amb incògnites com la marca i el líder. Serà Joan Coscubiela? I si fan un bon paper el 27-S, repetiran la formula a les Eleccions Generals? Vivim temps líquids, ràpids marcats pel  presentisme i la immediatesa. Existeix el perill que la imatge i la gestualitat amaguin les estratègies i les polítiques, els reptes i les propostes. Un bon amic de vells temps em deia estar cansat de tant tacticisme i poc debat estratègic (es referia a la República i a la independència)


Candicat per Catalunya en Comú el 27S
Joan Coscubiela, candidat al 27-S? (Arxiu ACN)


Barcelona i la vida de les persones
La vida de les persones d'avui és diferent de la dels anys 70/80. Els joves visiten altres països (per necessitat o per conèixer) i molts tenen una concepció molt diferent de la família i de les relacions, hi ha molts ni-ni i no es preocupen massa pel dia de demà. No els interessa l'habitatge de compra o no s'ho plantegen. Noves formes de família, filles i fills de dues dones o de dos homes, molts pisos on només hi viu una persona, immigració a barris popular (en alguns casos prop del 50% dels habitants), turisme desbordat  i... un llarg etcètera sempre marcat per Internet, el consum i noves formes d'oci.

Les velles receptes no serveixen per a les generacions nascudes desprès de 1973 i que ja són majoria. Són les dels nous moviments socials i les mobilitzacions del 15M ocupant places...  A la meva època (sóc de la generació de la postguerra i de l'antifranquisme) érem militants, ara els joves són activistes dels moviments i passen d'unes mobilitzacions a altres sense complexes ni explicacions, moltes i molts dominen idiomes i les noves tecnologies. Algunes i alguns membres del DESC (Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals), que passaran d'activistes a gestors de l'Ajuntament de Barcelona, tenen davant un  apassionant repte. Els desitjo sort i encerts i, sobretot, capacitat per a llegir les aspiracions de la majoria i impuls de polítiques públiques compromeses amb la transformació social.


   

BComú ha guanyat les eleccions, Ada Colau és l'alcaldessa de totes i de tots els barcelonins
Amb el Cartipàs que s'aprovarà, previsiblement, el 14 de juliol coneixerem l'equip de l'alcaldessa que gestionarà les polítiques públiques de la ciutat. Es va fer l'impossible possible, deia Ada Colau, i això no ha fet més que començar: decidir, exposar polítiques i governar el dia a dia de la ciutat (barris, districtes, AMB) d'una altra manera és un impossible a fer possible.

El nou Ajuntament s'ha de posar les piles si vol respondre a les expectatives creades i situar-se al capdavant del municipalisme de Catalunya. Ja vaig dir que a Barcelona li cal un govern fort i de cap manera entenc l'ambigüitat de la CUP que l'hauria d'impulsar. ERC ha d'aprofitar la majoria d'una Barcelona  d'esquerres i consolidar el Govern de la Ciutat, tot defensant la seva especificitat. El PSC, el gran perdedor de les municipals, ha d'entendre que, fora del govern de la ciutat que ha governat durant 30 anys, corre el perill de perdre fins i tot el suport dels més incondicionals. 

A la porta d'eleccions plebiscitàries, de l'anomenat Procés.. :
A la Catalunya dels anys 70 i 80 (per no anar més lluny) hi havia organismes unitaris de lluita per la democràcia: Des de CCOO, AVV, Comissions de Mestres... i l'Assemblea de Catalunya estesos per tot el territori. Ara hi ha l'Assemblea Nacional (ANC) i  Òmnium amb la complicitat d'entitats i associacions d'arreu.  No debades l'associacionisme va ser cabdal en el  binomi reforma/ruptura en la lluita contra el franquisme. Avui com ahir trobem activitat en tots els àmbits de la vida quotidiana; l'associació forma part de l´ADN d'aquestes terres. Quan hi ha un nou repte se n'inventen de noves, petites o grans.  Els anys 70 foren les AVV, la FAB, avui l'ANC i... milers d'associacions i col·lectius, entre elles... La Verònica Cartonera...

Una mirada d'ahir...
Era primavera quan a l'Estat es celebraren les primeres Eleccions Generals (15/6/1977) que van acabar sent constituents malgrat que el govern convocant i els hereus del franquisme no ho volien. A Catalunya, les esquerres van guanyar; entre PSC i PSUC sumaven 45,59 % dels vots. La UCD només va treure el 16,91%. Aleshores, Suárez es va treure del barret l’opció Tarradelles, articulada per Manuel Ortinez: Si la Monarquia reconeix la Generalitat, la Generalitat reconeixerà la Monarquia. L'aposta va prendre cos a la reunió  entre Tarradelles i Suarez de 27 de juny de 1977 i el diaris van començar a omplir pàgines.  El PSC i el PSUC, que havien guanyat, van passar a estar supeditats als designis de l'acordat entre Tarradelles i Suárez. És ben conegut que Tarradelles no va trepitjar terres catalanes (millor dit el Principat) fins al dia del "Ja soc aquí" i ho feia després d'haver estat nomenament President de la Diputació de Barcelona i President de la Generalitat Provisional pel govern de Madrid i que tots els partits polítics de Catalunya que havien aconseguit representació parlamentària ho acceptessin. A què treu cap recordar ara tota aquesta parafernàlia?. Vaja, aquell procés?


Tarradellas i Súarez

...Què va més enllà        
Les tres darreres grans mobilitzacions de l'Onze de Setembre han estat principalment impulsades per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, es diu que representen a la societat civil (jo els considero impulsores d'un ampli moviment social a favor de la independència). Ara el president Mas demana als dirigents d'aquestes plataformes que es mullin amb la llista electoral del 27-S. Aquesta demanda posa en perill la unitat de la mobilització que ha fet visible Catalunya com a possible nou Estat d'Europa. El nou de novembre vàrem votar amb urnes de cartró i va ser una victòria del si, si. Arribats aquí i amb la manca d'acord entre ERC i CiU per fer una llista conjunta sobiranista s'acaba acordant convocar eleccions al Parlament de Catalunya pel 27-S. Complicat, complex, amb el sempre No de Madrid i l'escanyament de finances, transferències i re-centralitzant l'Estat. L'anomenat procés comença a semblar-se al que descriu Kafka a la seva novel·la : El procés

Cercant una mica de llum ... 
Els organismes unitaris i les mobilitzacions varen quedar arraconats, passaren a primer pla els partits polítics i la victòria de les esquerres a Catalunya va quedar desenfocada perquè tot havia de passar primer per Madrid. La resta és ben coneguda, les municipals s'endarrerien fins el 1979 i les Eleccions catalanes fins el 1980 i... a partir d'aquí la dreta de Jordi Pujol ha governat fins l'arribada a la Generalitat de Pasqual Maragall i el Tripartit. Els resultats del 27-S seran decisoris per a Catalunya i, també, es llegiran com precedent de les Eleccions Generals d'Espanya. La ciutadania de Barcelona tornarà a les urnes. Dos reptes. Que Barcelona amb l'Ajuntament d'Ada Colau comenci a produir millores concretes amb l'impuls de polítiques transformadores, ja hauran passat els 100 dies de rigor. Que torni a guanyar l'esquerra a la ciutat, ara en clau Catalunya i que el vot majoritari sigui per a la independència, sense ambigüitats.

Atribuir-se victòries és molt fàcil i habitual, ara es fa amb BComú. Una cosa és nítida i indiscutible: és la ciutadania de Barcelona qui ho ha decidit i ningú té dret a apropiar-se'n. BComú es deu a ella i per a ella ha de governar. Ho han d'entendre IC i Podemos i, també, els Moviments Socials que han impulsat BComú. Vet aquí la importància de la democràcia i de la participació ciutadana.


Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol (Ara Mateix


Escrit el 30 de juny de 2015, més des dels sentiments que des de la raó, què també.


Pep Martínez i Barceló
Ciutadà de Barcelona i del Món. Mallorquí i espanyol, no només perquè hi vaig néixer. 
Perquè sóc d'allà on decideixo ser i m'estimo