dimarts, 13 d’octubre de 2015

Records i impressions de futur(s). Nou Barris i la independència de Catalunya

Foner atalainat l'horitzó, de Jaume Mir. Tricentari de 1715 a Calonge (Mallorca). Foto: annagoba


Fa dies que volia escriure sobre les eleccions del 27-S, durant la campanya i també un cop coneguts els resultats, però no ho he fet. Ho faig ara, després de llegir els comentaris escrits el 29 de setembre per un amic a barcelmar, el meu bloc.

El Jordi Miralles i jo, amb 12 o 13 anys, coincidíem a l'Academia Roquetas, posteriorment anomenada Institución Fides, a la Via Favència. Després, ja treballant, vàrem fer el batxillerat nocturn al Maragall. Coses del país, en aquells cursos hi havia una mica de tot, des d'en Fainé de la Caixa -vaig llegir que explicava el seu pas pel nocturn a una entrevista desprès de reunir-se amb l'alcaldessa Colau- o en Jordi Porta que va ser President d'Òmnium. Els comentaris del meu amic, de ben segur, coincideixen en l'essencial amb una bona part de la població; això és el que m'ha esperonat a escriure.

Me alegra un montón que NOU BARRIS se haya decantado por C´s
Tras e27-S ya resulta evidente que nuestros secesionistas abusan un montón del lenguaje cuando pretenden interpretar la voluntad política “dels catalans i catalanes”


Invadido, ABUSIVAMENTE, con “estelades” sectarias el espacio público, toca reivindicar el Estado de derecho y la primicia de las leyes vigentes, incluidas las que no me gustan, como la Ley electoral actual ¡ No al separatismo, si a la convivencia!

Jordi Miralles

Ciutadans ha guanyat a Nou Barris, és cert, els números canten i el meu amic és llicenciat en matemàtiques, però la resta del que diu si més no és opinable; ho deixo aquí. La meva opció està a les antípodes de C's i de la del meu amic. Coincidim, sense haver-ho parlat, en Nou Barris com tema recurrent, en formem part i per a mi (sembla que també per a ell) és un referent indefugible.

El meu vot per la Independència està lligat a la República (això ve de lluny!) i a la constitució d'un nou marc, un nou contracte social, no sotmès al capitalisme financer i a les grans corporacions, ni a l'ex-alumne Fainé; més aviat, és una suposició, coincideixo amb en Porta; tot plegat són suposicions i desitjos, es clar. Els resultats del 27-S formen part d'un llarg procés que precisarà, en algun moment, efectuar un referèndum vinculant com es va fer a Escòcia, posant en primer pla des d'una democràcia avançada la millora de les condicions de vida i de treball de la majoria de la població. Si no és així, no m'interessa.

C's és un producte català que ha fet el salt a la política d'Espanya. Albert Ribera ha sabut situar-se a la centralitat, no es defineix ni d'esquerres ni de dretes. El seu discurs ha calat més enllà de Catalunya; a Andalusia ha donat suport al PSOE (imposant condicions, és clar) mentre que a la Comunitat de Madrid ha fet el mateix amb el PP. Ribera cau bé i pot ser imprescindible per a la governabilitat de l'Estat espanyol després de les properes eleccions del 20 de desembre.

Les grans manifestacions, estelades i Procés no han trencat la convivència ni a Nou Barris ni a Catalunya. No vull ser ingenu afirmant que no es trencarà, però, ara per ara, no ha passat. Les desigualtats, la pobresa, els desnonament, l'atur, la corrupció i les retallades si que han generat tensions que lesionen la convivència i, al meu entendre, és on cal posar l'accent. Els resultats del 27-S han donat una majoria de diputades i diputats independentistes, però els vots favorables a la independència no arriben al 50% . Com sol succeir, les interpretacions són diverses en funció de l'opció de cadascú. Ara és l'hora de la Política i de governar amb un programa acordat entre JxSí i la CUP.

Com hem arribat aquí?

Amb les mobilitzacions contra les guerres (Aturem la guerra, la de Sarajevo, el 1992; la d'Iraq...), contra el transvasament de l'Ebre (Lo riu és nostre)... i els indignats del 15-M a les places d'arreu. Tot plegat ha anat creant un estat de consciència al marge dels partits que han governat des de la Transició. PP, PSC-PSOE i CiU, embrutats per la corrupció i atrapats dins lògiques perverses, són percebuts per la població com incapaços de renovar-se. La crisis bancària, els rescats i les retallades empobreixen els treballadors i les classes mitges i augmenten les desigualtats. S'ha creat un substrat favorable a rebutjar els partits tradicionals i es quan Podemos i Ciutadans s'albiren, en clau Espanya, com alternativa al PSOE i al PP. Per a ells el 27-S ha sigut un punt d'arrancada per a les eleccions del 20-D. Seguim en campanya, com sempre; sempre estem en campanya electoral...

A Catalunya el punt d'inflexió i no retorn és la Sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Abans el PP ja havia recollit signatures contra un Estatut retallat en diverses ocasions i aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés, pel Senat i refrendat per la ciutadania de Catalunya. La Sentència del TC va ser una burla a Catalunya i a la mateixa Constitució; més que defensar-la, el Tribunal la va esbutzar i ara és un vaixell irreparable.

Hi ha que sotmetre's i abaixar el cap o cercar altres vies? Per uns cal reformar la Constitució i per altres fer-ne una de nova des d'uns altres punts de partida. El primer a considerar és si Catalunya i Espanya poden fer-ho conjuntament o si ja no és possible perquè no té remei. I no només es tracta de debats jurídics i d'interpretacions de la història.

L'historia m'interessa i acostumo a no conformar-me amb una única interpretació. Reconec que al voler recuperar el que s'havia amagat i perseguit durant el franquisme i després esbiaixat durant els governs del PSOE i del PP, alguns, molts, s'ho han mirat únicament des d'un costat, com per exemple al seminari "Espanya contra Catalunya". La interpretació de la història forma part de la lluita pel poder, evident, però cal ser curós, donar arguments i no armes al contrari (això val per als uns i per als altres). Resumint: si s'ataca a Catalunya des del nacionalisme espanyol i des del nacionalisme català s'ataca Espanya, no hi ha sortida, ni gaire història. Fins aquí tot pot semblar inamovible i no ho és.

Faig aquest parèntesi per exposar una diferència, al meu entendre, entre Catalunya i Escòcia. Conec poc el cas escocès que ha estat llarg però quan al Parlament d'Escòcia es dóna una majoria independentista, el Govern britànic accepta fer un Referèndum vinculant i pactat. Aquí, fins ara, això no ha estat possible i l'única via a seguir a Catalunya és la dels mètodes i formes de fer dels moviments socials (les grans manifestacions són això). El procés català ha incorporat tres fenòmens: mobilitzacions importantíssimes, participació votant una pregunta ambigua però pactada per diversos partits el 9-N i motiu de la imputació del President i dues conselleres i, el darrer, que no l'últim, les eleccions al Parlament de Catalunya del 27-S.

L'obsessió de tot quisqui amb el president Mas és evident. Però hi ha més actors i el més important ha sigut la mobilització de la població. Mas ha jugat diferents papers en aquesta auca del Procés, ha maniobrat en diferents sentits, però afirmar o pensar que ell ho mou tot és molt exagerat; molts cops s'ha vist forçat a actuar d'una determinada manera... però, vaja, hi ha opinions per a tots els gustos. La meva: Mas ha maniobrat des del poder i, com un gat, quan semblava mort, ha trobat una sortida. És el que ha fet amb l'operació de JxSí. Amb això s'ha assegurat (de moment) que una part de la burgesia catalana passi del peix al cove pujolià a la independència, després del frustrat Estatut maragallià.


Nou Barris és l'únic districte de Barcelona on C's és el primer partit, amb un 22,71% del vots. Abans, a les Municipals del maig, va obtenir un 12,75 %, mentre que el PSC, primer partit des de 1979 va retrocedir fins al 16,20% deixant pas a la candidatura guanyadora d'Ada Colau amb el 33,79% dels sufragis. Però, Nou Barris no és una illa.

Els resultats obtinguts a favor de la independència, un 29,21% dels sufragis (21,8%, JxSí + 7,41%, la CUP), amb una participació altíssima (77,08%) comparada amb la de les altres eleccions al Parlament de Catalunya, són engrescadors al meu entendre. Intentaré explicar-me. Nou Barris no és una illa i s'ha comportat com altres municipis de la corona de Barcelona: a Viladecans, JxSí + CUP han assolit el 22,41%; a Sant Boi, el 26,42%; a l'Hospitalet, el 24,88%; al Prat, el 24,98%. En tots aquests municipis, com a Nou Barris, C's també ha sigut la llista més votada, però en cap d'ells s'ha superat el 29,21% de vots per la independència obtingut a Nou Barris. No està gens malament.

Catalanisme versus burgesia

Durant molts anys vaig estar atrapat dins la mentalitat d'identificar catalanisme amb burgesia, en part per una interpretació esbiaixada de «Catalanisme i revolució burgesa» de Jordi Solé Tura (1967) i molt més per la pràctica en les lluites urbanes i del moviment veïnal dels anys 70 del segle passat on els eixos eren: la lluita contra les desigualtats i les reivindicacions per a conquerir una ciutat democràtica i més igualitària (en dèiem, en llenguatge marxista, fer la revolució). L'idioma dominant era el castellà. Per no anar més lluny: jo, quasi exclusivament catalanoparlant a la meva infantesa, quan arribo a Nou Barris se m'imposa i m'autoimposo el castellà; el castellà era l'idioma de les assemblees i dels actes de masses. Això no treu que d'amagatotis a Nou Barris s’ensenyés el català; ara em ve al cap un pis de la Trinitat on anava a classes la Josefina García, de pares gallecs, nascuda en una barraca de Barcelona i detinguda a la caiguda dels 113 de l'Assemblea de Catalunya. Li agradava anar a classes i, mira per on, li va servir per a treballar a l'Avui.

Esquerres/Catalunya Nació

Des de 1979 fins al 2015 el PSC guanya les municipals i totes les eleccions a Nou Barris. En aquests més de 30 anys de governs del PSC, els socialistes no van optar per incloure el catalanisme a l'agenda política. Com havien fet els moviments socials han considerat que «el català està bé però hi ha coses més importants». Els socialistes deixaven en mans de Pujol el catalanisme impregnat de nacionalisme, obviant una part central de l'ideari dels Socialistes de Catalunya. El terme Nació no s'emprava per suposat i restava en mans de Pujol, que era fàcil combatre com burgés, banquer i dogmàtic.

Nou Barris acull majoritàriament immigrants de diferents indrets d'Espanya i, ara, sobretot persones procedents d'Amèrica Llatina i altres. El Districte de Nou Barris es catalanitza administrativament però el PSC per tal de mantenir l'hegemonia cultiva les identitats originàries afavorint-les amb subvencions a entitats culturals i folklòriques de diferents regions d'Espanya, política fomentada des de la seu central del Partit per l'incombustible Josep Maria Sala.

El primer regidor del Districte de Sant Andreu (on pertanyia Nou Barris abans de l'organització de 1983) va ser Gonzalo Crespo, director del Centro Andaluz Blas Infante. Crespo va marxar a Andalusia el 1982 i nomenat Director General d'Emigració de la Junta d'Andalusia, potser una anecdota.

Catalunya Nació/Catalunya Esquerres.

Una gran part de la ciutadania de Nou Barris identificava Catalunya Nació amb burgesia i s'instal·la en la lògica de les esquerres obviant el debat sobre Espanya com conjunt de nacions i regions (l'Espanya plural). És evident que no s'ha d'obviar la procedència de cada persona, és un element enriquidor, però la manca de debat ha reforçat "l'Espanya unida" paradigma de les dretes (antes roja que rota) i en bona mesura del PSOE que, apurat, intenta revitalitzar el federalisme i la reforma de la Constitució. El rebuig al catalanisme fomentat pel franquisme sobreviu sobretot en la ciutadania menys polititzada. Això es va trenca a partir del 2010 amb la Sentència del Constitucional i aquesta és una plausible explicació del 29,21 % de vot independentista el 27-S. L'increment de vots procedents de l'abstenció és, segons alguns experts d'anàlisi electoral un dels factors que explica també els resultats de C's a Nou Barris i arreu.

A les Municipals, Barcelona en Comú va obtenir a Nou Barris un 33,52% dels vots amb una participació del 55,52%. Ada Colau i el seu equip varen fer una bona campanya on Podemos i ICV varen quedar en segon pla. El 27-S va votar un 6,64% més que a les municipals i Catalunya Si que es Pot, amb l'ex-president de la FAVB al front, ha tret el 13,8% quedant palès que l'opció de Sí però No, la defensa del dret a decidir, no ha fet forat, al meu entendre, per l'actuació d'un Pablo Iglesias que ha actuat bàsicament en clau Espanya; és d'esperar que a les eleccions generals l'encerti més.

Separatisme i secessió. Les paraules i Nou Barris

Deia que els resultats dels favorables a la independència a Nou Barris no han estat malament i crec que són millorables. Fins fa pocs anys, vaja quasi des de sempre, m'he considerat d'esquerres, catalanista i republicà, gens nacionalista ni independentista i, ves per on, he decidit defensar la independència (convers, per suposat) i a més, crec que moltes més ciutadanes i ciutadans de Nou Barris en un futur no llunyà també ho faran. Hi ha qui diu que mai canvia d'idees, està en el seu dret. Soc prou gran, vaja, tirant a vell, per adonar-me dels canvis en la percepció dels fets que es produeixen en les persones i en les comunitats en funció de l'evolució de la societat. Ser català no comporta, al meu entendre, deixar de ser mallorquí, ni espanyol, ni europeu... La paraula separatisme no m'agrada perquè jo no em volia separar. Estic a favor de la independència com opció política per sortir d'un atzucac que precisa moments de ruptura per retrobant-nos les catalanes i els catalans, d'igual a igual, amb la ciutadania espanyola.

Les paraules secessió i separatisme són males d'empassar i més en una població com la de Nou Barris. Vull recordar una assemblea massiva i decisiva de fa molts anys (l'any hauria de cercar-lo a l'hemeroteca) on uns defensàvem el manteniment de l'Associació Vallbona- Torre Baró- Trinitat com una única entitat i altres la divisió, fent de cada barri (Secció) una associació de veïns autònoma, amb estatuts propis. Van guanyar els defensors de l'opció de dividir l'associació en nou; totes i tots vàrem acceptar la decisió majoritària i allò no va trencar les lluites ni molt menys i Nou Barris va seguir reforçant-se i coordinant-se fins conquerir el reconeixement institucional fins arribar aquí. Nou Barris és l'únic districte de Barcelona que porta el nom d'un moviment social creat durant la dictadura franquista. Un pot encaparrar-se però les dinàmiques de la societat acaben imposant-se, exemples mil.

Ni el meu amic ni la ciutadania en general i menys els que han votat C's en sap ni té perquè saber de la batalleta sobre la unitat (Si/No) d'aquella associació nascuda l'any 1970 però és un fet succeït que va posar de manifest, una vegada més, la força d'una gent decidida que lluitaven pels seus barris i alhora per una Barcelona de la majoria malgrat les diferències. Primer cal saber qui guanya i això aquells any setanta del segle passat es va decidir en una assemblea massiva i ara s'ha fet sobre Catalunya que ha decidit independència amb les eines que tenia a l'abast. Acaba de començar i independentment de com acabi la peli seguirem junts, uep!, les catalanes i els catalans i el meu ex company d'estudis, el matemàtic, i jo seguirem amics, com va passar a Nou Barris fa més de 30 anys, de tot allò sempre ja fa més de 30 anys.

No sé si ho he aconseguit però és el que volia contestar al meu amic i sobretot escriure (rumiar, vaja) per convencem, si més no a mi mateix.

Pep Martinez i Barceló. Santanyí, octubre de 2015