dissabte, 23 de gener de 2010

Laietana’76... soterrani dreta

Un dia del mes de maig de 1976 en Vicens Ruiz camina per la Diagonal i es detingut per la brigada social.

Sense dir res a ningú en Vicenç Ruiz, aquell matí del més de maig, va al Col·legi d'Aparelladors talment com si anés a fer unes gestions rutinàries, puja amb l'ascensor i en el taulell d'atenció al públic li donen diners i li diuen que s'ha d'amagar.
Acabaven de detenir uns camarades i calia adoptar més mesures de seguretat (a més d’ulls al clatell havia d’ensumar fort), per això va memoritzar l’adreça. No porta cap agenda, cap paper (menjar-los era indigest), només duia la documentació imprescindible. Surt de l'edifici per anar a agafar el tren i tot just al tombar la cantonada una pistola a l'esquena l'atura. Sense temps a reaccionar, se n’adona que dos policies de paisà l'han reconegut i el fan pujar al cotxe que han aparcat al mig de la Diagonal. Els policies parlen entre ells, "no és peligroso", "ya te conocemos!"... i ell, encara paralitzat, només pensa en quin error ha comès, l'havien seguit o estaven vigilant el Col·legi? Intenta no enfonsar-se i pensa sobretot en la coartada. Emmanillat veu per la direcció del cotxe que el condueixen a la Via Laietana. “Que hacias en la Diagonal? Te hemos enganchado!". Tot d'una se n’adona que no saben d'on venia i comença a tranquil·litzar-se al veure que no comprometia el contacte del Col·legi. L'han detingut i no sap de què l’acusaran. Insults i amenaces, “esta vez no te escaparas, te caeran una pila de años”, "hueles a quemado!"... i ell sense dir res. En pocs minuts, que li semblen eterns, es troba col·locat en una situació nova. Es prepara mentalment per resistir, al cap i a la fi, setanta dues hores no són tantes. Mentre els policies parlen entre ells, en Vicenç només pot rumiar i acumular forces per afrontar allò que l’espera i què no sap ben bé que serà. Ells tenen tot el poder per fer el que vulguin, i en Vicenç només compta amb la resistència del cos i amb les conviccions de la ment

Però... tenia por? era poruc? No podia pensar-hi! Tot anava de pressa i... aquesta era la tercera vegada que l’enxampaven i creia saber què podien fer-li. El cos se li havia transposat, suava i estava sorprès i emprenyat.... Era fill d'aquell règim i en coneixia els riscos i les conseqüències des de la primera vegada que havia anat a una manifestació o assistit a una reunió no autoritzada, sovint n’havia parlat amb els companys i camarades sobre el què havien fet al Palomas, al... a Julián Grimau (se’n havien fet gloses)..., i coneixia en Sanchís que havia rebut hòsties fins deixar-lo mig mort (per acceptar ser de CCOO) i...els detalls de molts interrogatoris i tortures. Eren relatats amb detall als ambients que freqüentava però la seva pell encara no les coneixia

Al ser la tercera vegada que el portaven a Laietana ja en coneixia l'entrada, les dependències, les sales d'interrogatori, les escales i..., sembla estrany, però saber de què anava el feia sentir més fort i menys poruc.
Sense saber-ho, estava vacunat (ja, ja...)
... la primera vegada va ser la caiguda de la permanent de la L'Assemblea de Catalunya a Sabadell on el detingueren amb altres 67. Tot just devia fer un any d'allò i va ser un passeig. El portaren d'una comissaria a l'altra, de la de Sabadell a la d'Enrique Granados per acabar finalment a Via Laietana. A les cel·les sempre eren uns quants i podien comentar els interrogatoris que tot just es feien per complimentar les fitxes. En aquella ocasió no cercaven en Vicenç, la caiguda va ser per causa de persones ben conegudes que n'eren els dirigents i que la policia coneixia perfectament. En aquella ocasió, a la declaració, en Vicenç Ruiz va negar que fos una trobada de la permanent de l'Assemblea de Catalunya i va mantenir la coartada establerta. No va ser gaire difícil fer-ho i... estava content de la fermesa mantinguda.

...la segona va ser al barri del Carmel quan polsava el timbre d'una escala i un policia amb anorac li va posar una pistola a la panxa i...mans a l’aire, registrat i emmanillat i... molts interrogatoris, pujades i baixades a la cel·la on sempre va estar tot sol i.., passades les setanta dues hores, al Jutjat. No varen pegar-li però va tenir por, molta por; Ells interrogant sobre Bandera Roja: li diuen noms coneguts i fitxats, de camarades seus i d’ex... i d’altres partits i en Vicenç xerrant i xerrant sense parar d'associacions de veïns, de reunions a l'ajuntament... Ells amenaçant i ensenyant-li papers que coneixia perfectament, ho negava tot, ni cas (com si plogués) eren de planetes diferents. Aquella vegada, en Vicenç, va anar construint la seva coartada sobre la marxa des de les veritats legals. Calia obviar tot el referent a l’activitat clandestina, aquesta no existia i...ell mateix, de tant negar-ho, arribà a estar-ne convençut. Tampoc era gaire estrany, doncs aquella era la manera de viure d'en Vicent, dues vides paral·leles: una pública, d’assemblees, entrevistes amb l’alcalde, regidors, periodistes, i, l’altra clandestina on es prenien les decisions i que tenia per tapadora la legal. La policia insistia en acusar-lo de ser de Comissions, de Bandera, i ell: barri, manicomi, campanya de Rodríguez Ocaña... Sempre negant l'evidència: ell no era ni tenia res a veure amb cap partit polític. No obstant, la policia anava apuntant el que deia com si d'allò volguessin extreure’n coses que, per altra banda, ja deien els diaris. El pis on es dirigia quan l'havien detingut era un dipòsit de propaganda de Bandera Roja i... negant-ho... arribà a plorar... estava assetjat, però mai va acceptar que tingués res a veure amb partits polítics i organitzacions clandestines.

El fitxen, li prenen tot el que du i... sentint-se despullat s’inicien els interrogatoris
Té por!... No sap ben bé de què però té por... no s’ho esperava. Com les altres vegades l’entren a la comissaria pel portal lateral i... a dalt, en un calaix, col·loquen les seves coses: rellotge, corretja, moneder, cordons de les sabates... i allò que consideren significatiu, com les claus i la cartera, s’ho guarden per als interrogatoris... Els dos policies assignats el fan seure i comencen a dir coses òbvies per donar-li a entendre que ho saben tot. Tenen la fitxa i li ensenyen un gruix de papers de l’expedient, tracten d’acollonir-lo i... “t’ha delatat!”. Entren i surten, uns somriuen, altres no diuen res i... ara l’amenacen: aixecat!, seu!... Fan de tot per mostrar el seu poder absolut. L’han d’enfonsar. Ho intenten amb dialèctiques i, tal si fos una pel·lícula, un fa de dur l l’altre de tou... Surten i el deixen sol, saben que escolta sorolls d’altres interrogatoris i... el temps se li fa interminable. Tornen a entrar per fer preguntes sense cap sentit, no importa... Això dura hores fins que el baixen per primera vegada a la cel·la situada al soterrani que hi ha sota Laietana.
Ja han passat 5, 6 o 7 hores. Li han tret les manilles i intenta refer-se d’amunt del banc de ciment de la cel·la. Continua pensant sense poder parar, intenta respirar a fons i... tot seguit necessita saber si han detingut algun company seu. Demana per anar al wàter i posant-hi tots els sentits cerca algun senyal per saber si està tot sol o no. La presència d’algú més el preocuparia però també li donaria pistes sobre el motiu de la detenció i sabria si els de fora n’estan assabentats perquè ningú l’espera, ja s’havia acomiadat de la dona i anava a cercar el tren. Si algú dels seus sabés que ha caigut, estaria més tranquil, prendrien precaucions, cercarien advocat... Però sobretot pensava en el temps que encara li quedava i alhora, mentalment, veu els seus: la companya, els pares, els amics i els camarades... No pot deixar de pensar mentre intentava respirar fons i...

No passen més de dues o tres hores i tornen a començar els interrogatoris, sempre bastant semblants fins que..

El registre...
... Han passat més de 24 h... li ensenyen propaganda, acusant-lo de ser ell qui l’imprimeix... ara el sentit de la coartada és la feina , una empresa que aparentment només fa plànols per a arquitectes, fotocopies i revistes legals... S’acolloneix quan veu que les planxes per imprimir cartells i revistes clandestines les ha fet ell a Domus... No obstant això, torna a negar l’evidència... Aquella nit, emmanillat el fan pujar a un cotxe i... on el porten? No li diuen res i fins que no arriba al carrer Bertran, a Domus, no sap ben be que faran amb ell... Forcen la persiana metàl·lica, escorcollen el local i se’n duen clixés i material per comparar-ho amb el que tenen a comissaria... En Vicenç comença a sospitar que es tracta de la caiguda d’un aparato, però ell no coneix on és ni qui n’és el responsable. Això el tranquil·litza... no podrà delatar-lo. De nou a Laietana, el segueixen interrogant però no insisteixen en les planxes... Sent sorolls, gemecs, té la sensació de ser observat... no sap si per algun altre detingut o per qui... Tot plegat crea un clima tètric, irrespirable... És objecte de burles, plora... Tot val, no hi ha normes... Es tracta d’un cos a cos. El policia i ell. Un, arropat i representant del sistema, és gran i fort, pot fer sense control... ell, petit, va descobrint que els detalls, la no insistència en les planxes, li permeten aguantar, resistir i... “fills de puta”, els diria... En canvi, només diu: Per què? No us he fet res!..., com si cerqués despullar-los, cercar el cos a cos sabent que és del tot impossible... arriba a intuir que sent el perdedor, pot guanyar.

Som al segon dia...

Hi ha un moment clau on puja la tensió i sembla que l’aire es pot tallar amb un ganivet. Els insults pugen de to però ja no basten les paraules... i el pessiguen, li estiren les orelles i... i li peguen la primera bufetada, seguida de moltes altres. Per en Vicenç, la consciència del dolor físic, les punxades amb un tornavís i les hòsties ara resulten una alliberació, un descans, se sent menys tens, se n’adona que ha entrat en un altre estadi i... en un instant sense temps tot resulta clar: És a una sala amb tres taules, taulons de fusta al sostre... Un dels policies, el que dona ordres, està assegut sense dir res en una taula de despatx netejant la pistola amb la que, de tan en tant, fa com si apuntés al cap d’en Vicenç mentre dos policies joves li posen unes benes als canells sota les manilles, el fan posar en cuclilles amb els braços per sota dels genolls i, tot seguit, passen una barra de ferro per darrera dels genolls. Aixequen la barra i col·loquen els extrems en dues taules i en Vicenç queda penjat mirant al sostre amb el cul a l’aire i... (Vet ací: “la rana”) en aquesta posició l’amenacen, entren i surten i... li fan preguntes... i el de la pistola assegut a la taula front a la finestra ho mira... El voltegen fins que perd la noció del temps i... del dolor. La suor i el mal són tan forts que es desmaiar i... El deixen a terra... Sent que té les cames trencades i... els canells... i el cos copejat. No és pot aixecar...

Mentre el torturador ho podia fer tot ell només podia pensar fins on s’és capaç de resistir i la resposta no és fàcil. Mai va delatar ningú ni confessar res, no perquè fos més fort que els que varen “cantar”, és què va ser així. Des d’aleshores sempre ha cregut que la resistència té un límit i quan ho pensa reveu “Roma città aperta”...

Li arriben de fora una manta i menjar, el tranquil·litza saber que estan pendents d’ell
El baixen a la cel·la del soterrani, li treuen les manilles i ... al cap d’un parell d’hores, sorprenentment, comença a refer-se. Aquell microcosmos ja li és familiar, el limpia, l’olor a zotal, els comuns, els maricons, especialment el que té la clau i fa d’ajudant del policia que hi ha assegut en una taula al costat de l’escala. El limpia s’encarrega dels lavabos i “senyor policia”... quiere ir al wàter... quiere fuego.. No té llumins. Li donen foc. Contempla com es va cremant el cigarret i, abans que s’apagui, se n’encén un altre... Inventa jocs, fa boles amb l’embolcall del formatge i les llença a la paret... Descobreix la importància del cos i del seu funcionament. Després de beure el suc que fa de cafè amb llet al matí, en un got d’alumini, nota que té ganes de cagar. Va al wàter i quan pot cagar llegint les lletres d’un tros de paper de diari dels d’eixugar-se el cul, sent que està curat. Ja té forces per a nous interrogatoris...

Torna a dalt. Ja ha perdut el compte de les vegades que l’han pujat i baixat... però ells també tenen límits: a les 72 hores ha d’estar visible per passar pel jutjat... Sense aquesta certesa, en estats d’excepció, tot devia ser molt més horrorós.

De dormir en el banc de ciment de laietana al llit del Gran Hotel

Just abans de dur-te al jutjat, et fan seure i et posen davant la declaració perquè la signis. En Vicenç no en va signar mai cap, però en el fons no ho recorda, no té importància. Comença a respirar, ja s’ha acabat. Del jutjat anirà a la presó o al carrer. Tant se val, els dos llocs li semblen el cel. En un cotxe cel·lular, amb altres detinguts, el porten al Palau de Justícia. Han passat les 72 hores reglamentàries. Arriba al Palau emmanillat i somrient. A la porta hi ha familiars i companys. Ja no està sol i, fins i tot, troba que no ha estat tan difícil. Ell és el vencedor i els altres els perdedors. Fa el senyal de la victòria... joder, por fin! A la cel·la dels jutjats, res a veure amb les de Laietana, es troba amb un company i per primera vegada pot intercanviar informació... veu l’advocat i, sorprenentment, el jutge crida el forense perquè els reconegui i és el mateix jutge que denuncia a la policia per maltractaments. Desprès de passar uns quants dies a la Modelo surt al carrer sense cap acusació. En Vicenç Ruiz se’n va amb la seva dona al Gran Hotel d’Amélie le Bain.

La vida és més que la política
i...laietana gravada i..

Amb l’estada a laietana enforteix conviccions i a Amélie le Bain viu uns dies més enllà d’allò quotidià... està preparat per continuar... fer la discussió diària de conjuntura... les reunions, les assemblees, els primers mítings, l’obertura de locals, la creació de la revista Alternativa... En Vicenç forma part d’un grup petit però incidit en els barris, en les empreses i en la ciutat, si renunciaven morien...n’era conscient: De què hagués sevit l’enfortiment davant els goril·les amb armes, el antihigiènic paper de WC, la resistència després de... “la rana”?, el repóker mental als troglodítics interrogadors? Endavant, encara que cada vegada siguin menys. Visca els líders resistents!... Però, també... Visca les escisions!. La major part dels seus companys entre els que hi havia els fundadors, se’n havien anat a un partit decisiu aquells any de transició.

Feia uns mesos havia mort el dictador. No ens va fer cap il·lusió. De tant esperar ja tothom s’anava democratitzant en torn a la Platajunta i... El ministre de governació era en Manuel Fraga que havia conegut en una reunió del centre social de Sants explicant la monarquia i la reforma, resultava que els seus antics companys pactaven amb un reconegut franquista i dialogaven de política... L’alcalde de Barcelona era Enric Maso que el 16 d’octubre de 1973, quan varen robar l’acta de regidor a Rodríguez Ocaña, era a l’estranger burlant-se de les seves pròpies normes i... no donar la cara... Encara no s’havia passat per cap cita electoral i En Vicens Ruiz havia estat protagonista d’aquella farsa electoral de 1973. Creia que el seu grup tenia tantes possibilitats com els altres perquè en Vicenç estava cegat per la política i des d’aquell 1976 va tenir Laietana gravada, ja formava part de la seva pell.


Octubre 2003

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada